El dia de la lassanya...

Entrat el migdia, d’un dia del qual prefereixo no recordar-me’n, quatre adolescents de “pelo y pecho” sortien quasi corrents del bar on havien estat esmorzant; ja que el temps passa ràpid i en el seu cas les feia arribar un quart d’hora tard a classe.
Abans d’arribar a l’edifici, una llarga rampa encara les entreté més. La resta de companys d’altres aules observen la lenta i pesada arribada de les noies. Aquestes travessen el porxo acalorades. Comencen a pujar les escales parlant animadament sense pensar en l’hora que era fins que una veueta suau però amb to d’emergència diu: Són tres quarts passats!! Llavors les rialles van emmudir. De cop se sent un grinyol i s’omple de llum el passadís. La profe està sortint de la classe!!! El pols s’accelera i els ulls es fan grans: COMENÇA LA CARRERA! La Nina al capdavant emprèn la marxa i una piloteta formada per la Tati, la Lara i la Tamara la segueix. La professora de mates les veu i baixa les escales darrera seu, sigui per curiositat (què fan aquestes pallasses?) o per veure si queien i podia penjar la imatge al “Youtube”. La Nina va saltar les tres últimes escales amb els braços remant endavant. La Tati deia: Que ens està mirant! Al mateix temps que bellugava els colzes com qui fa la marató. La Lara, amb les mans esteses, preguntava: Per què correm?! La Tamara, agafada a l’espatlla de la Lara, feia petits salts cap a la sortida del bloc. Darrera del panorama, la profe a l’escala, amb les mans a la cintura i posat d’interrogant, observava com les quatre flors marxaven de manera triomfant. I, els alumnes que en el seu moment les havien vist entrar a poc a poc, ara les veien sortir en plena cursa, llençant el “bolso” a l’aire i amagant-se (per si no n’hi havia prou) a l’edifici del costat.

La profe encara es riu de nosaltres...

Tati Lara Tamara Nina