CRONICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA

El dia que perdria, el Barça, es va despertar no gaire d'hora per esperar que el miracle es fes realitat...Aquella nit, el Barça, havia dormit poc i malament i no va saber reconèixer el presagi que el faria despertar, sobtadament, de l'únic somni dolç que li quedava al repertori.
S'havia passat l'ultima setmana pensant en aquella nit i tothom veia clar el viatge a Moscou per refredar els ànims. Es per aquest motiu, segurament, que no passa res si te'n vas de viatge a Galícia i et deixes 3 punts pel camí, total es igual...per 3 punts MES no passa res que nosaltres ens centrem en la nit màgica contra els de vermell.
La setmana va passant i el Barça, cada vegada mes confiat, va fent un raconet al museu de la historia per col·locar-hi aquell somni reclamat a crits per la gent sense paciència, sense tenir consciencia de com costaria després tapar el forat sense que els impacients se'ls hi tiressin al coll.
La nit del final del somni, un impacient s'acosta i pregunta:
- Barça, Barça- li crida- que et passa?
El Barça compungit contesta:
- Que m'han matat, afició, que m'han matat!

REFLEXIÓ: En comptes de fer-li cas al " este es uno..." i donar-li tota la culpa als dos del cabell rinxolat, penseu que els qui realment juguen son els que estan en calçotets damunt del camp, o feu com jo i llegiu, en aquest cas a Gabriel Garcia Marquez i el seu premonitori " Cronica de una muerte anunciada", perquè els llibres tenen la resposta per "quasi" tot. XD!

Perdoneu per la manca d'alguns accents però es que tinc algun tipus de virus a l'ordinador que m'impedeix posar-los. Els que veieu posats son els que m'ha corregit el Word.