Noche en la Residéncia

Igual que Ben Stiller en la reconeguda ( o no ) pel·lícula “ Noche en el Museo “, expliquen velles llegendes dels grans bruixots africans, la història d’un noi que va haver de passar 2 setmanes senceres en una residència al torn de nit. Degut a la complexitat i extensió de tot el que s’hi relatava, no podré fer una transcripció literal del contingut encara que si intentaré, humilment, fer un extracte que sigui el més fidedigne possible a la realitat. Sense més preàmbuls, doncs, començaré aquesta història:

“Fa un temps ja ( exactament 1 dia ) que en un poble llunyà ( si agafem les distàncies a partir d’Austràlia ) hi vivia un noi que li posarem de nom...no sé....per exemple Juan Ito ( que traduït a la nostra llengua seria, més o menys, l’equivalent a Guaperas Total ). Bé, Ito, era feliç tombant pel món intentant que dones de totes les edats es deshidratessin caminant al seu costat com si de Forrest Gump es tractés; inclús, s’ha passat la llegenda de pares a fills que en una ocasió, aquest noi quasi aconsegueix fer de llevadora pel camí, cosa que hagués fet de la ruta un paratge reconegut, com ho és per exemple el Camí de Santiago o el peregrinatge a La Meca. Doncs com hem comentat abans, ell era feliç fins el dia en què, sense saber perquè, li va tocar la grossa de Nadal quan es va haver de passar 2 setmanes al torn de nit en una residència. Al principi, ell s’ho va prendre amb filosofia ( més que res perquè en aquests casos sempre es pensa que el dia no arribarà mai ) però a mesura que el dia “ D “ s’acostava, ell es sentia més i més estrany, sense saber a què atribuir-ho. Van anar passant els dies, fins que al final, el dia que s’assenyalava a totes les profecies ( diguem-li profecies, diguem-li calendari laboral...no sé...no ens poséssim tiquis-miquis ) va arribar. Ito, innocent, es va encaminar cap al que seria la primera d’una sèrie de nits del més inusual, en què en el recinte de la residència el temps s’atura com per art de màgia ( o per l’avorriment soporífer ) i on l’única companyia que tenia era un vell gos endormiscat damunt una manteta marró. La nit anava transcorrent ( fora de la residència, perquè dins, el temps no corria ) tranquil·lament, pertorbada de tant en tant, per les trucades de l’habitació 504 que reclamaven que els hi pugessin immediatament la pastilla per dormir...Ito, de fet, esperava aquestes trucades amb ànsia perquè així se n’adonava que encara estava despert i que no havia sucumbit a l’atac del pèrfid Morfeu que, sense necessitat de les pastilles de la 504, intentava sense descans emportar-se’l al seu món fantàstic. De sobte, un timbre estrident, del tot diferent al telèfon de la 504, el va fer sobresaltar...hi havia algú a la porta exterior, ho havia vist per la càmera exterior...i només eren les 4 del matí!!! Ell, una mica confós, va agafar l’intèrfon que donava a la porta del carrer i, amb mans i veu tremolosa, va preguntar:
- Digui??? Què vol????
A l’altra banda de l’aparell no va sonar cap mena de veu i, només es podia escoltar la gatzara que feien els cotxes al passar pel carrer travesser, així que armant-se de valor, va tornar a formular les mateixes preguntes, cada vegada més preocupat, amb el mateix resultat que abans...el silenci relatiu d’una ciutat de nit. Amb tot això, Ito, seguia veient per la càmera exterior l’individu que, cada cop més nerviós, anava caminant amunt i avall, esbufegant i picant a la porta metàl·lica amb els palmells de les mans, de tant en tant. Després de la negativa de l’individu de l’exterior a comunicar-se amb ell, el nostre protagonista va pensar que només li quedava una alternativa...fer-se el suec i anar-se’n a donar un tomb per l’edifici, amb la ferma esperança que a la tornada de la passejada, el desconegut se n’hagués cansat i s’hagués esfumat. Així que, va agafar totes les claus necessàries per anar-se obrint pas per la residència inhòspita i solitària, i va marxar amagat entre les ombres. Al cap d’un temps prudencial i d’haver-se assegurat que la clau de pas del gas de la cuina estava ben tancada ( sobretot fixa’t que estigui cap amunt la clau, li van dir, no sigui cas que festegéssim Sant Joan abans de temps amb una foguera preciosa ) va tornar al seu lloc habitual de treball on el temps seguia aturat i on, de moment, no tenia notícies de la 504. Va anar avançant titubejant i temorós fins que, a l’arribar a les pantalles que controlaven les càmeres exteriors, un calfred li va recórrer l’espinada...l’home misteriós seguia allí!!! I ara semblava més enfadat i nerviós que mai, perquè gesticulava d’una manera grotesca i empenyia la porta amb les dues mans mentre proferia improperis als 4 vents.”

No res, si voleu una continuació per la història feu-me 5 comentaris o més, que fa temps que no en tinc i m'ha agafat el mono ( no valen repetir les persones, eh? que ens coneixem...XDDD ).

Vinga, a passar-ho bé , i a veure si fem reflotar aquest blog que està més mort que Xanquete!!!