Dins l'ampolla tot és foscor i humitat.
M'esforço i, amb tots els meus sentits, intento sortir de l'abisme en el que s'ha convertit la meva efímera vida després de l'ensopegada que ara sembla més llunyana.
Miro amunt i tot el camí fet, ara sembla tan insondable i inaccesible que em produeix vertigen.
Intento aferrar-me desesperadament al fil de vida que encara em queda agitant les extremitats convulsament i, amb uns espasmes que no fan presagiar res de bo, espero que la vida es cobri el seu peatge amb resignació.
De sobte, quan ho dono ja tot per perdut, començo a caure sense remei en un món estrany, també humit i fosc però flonjo i esperançador.
Ara és possible, ara per fi podré escapar i reprendre la meva anhelada vida. així que torno a agitar les extremitats quasi sense força, buscant un camí, un viarany, cap a una sortida amagada i desconeguda.
Extenuat, torno a defallir al no trobar escapatòria a la meva existència i, abandonat ja a la meva sort, em trobo davallant ara cap a l'infern, cap al final.
Tot és foscor i humitat.
In memoriam
Una mosca.
5 comentaris:
HO SABIAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!! HO SABIA!! Que bo!! M'encanta jajajaj
No m'esperava menys de tu.. Un crack! ;)
P.D.: Descansi en pau..
Està bé la història, si no fos per la pobra mosca, xDD.
Infern? mosqueta, mosqueta, que no ets tan mosqueta morta!
ets diferent , sense res mes a dir deuu ahh la nena es bastant mes diferent ho dic perque fa temps que sembleu desapareguts tots plegats, alla cadascuuu adeuuu
El cunyat és un bixo!! Aquí tocant teta a la pobra dona de marbre..
jajajaja
Publica un comentari a l'entrada